Dimecres, 31 de desembre
Cròniques marcianes
Seguim amb les cròniques marcianes i amb la síndrome del Beagle perdut. Les passejades pel ciberespai al costat dels PCs han despertat la part afectiva dels nostres cervells. L'espècie humana ja reconeix com a seus els fruits de la seva ment: els robots. I què passa? que si marxen de casa i no ens diuen res patim la seva absència com si d'un fill es tractés. Davant d'aquest panorama, Josep Maria espinàs, amb qui dec compartir algun bit, ha decidit escriure al Beagle per donar-li alguns consells.
Carta al robot Beagle
S'ha perdut un robot. Un fill nascut de la civilització humana. I no s'ha perdut en qualsevol cantonada, ni a la platja ni a la muntanya. S'ha perdut al planeta Mart.
Havia d'aterrar en aquell planeta el dia de Nadal. Però la família no en té notícies. Hauria pogut telefonar, almenys, que és el que els seus pares volien. "Truca'ns ni que sigui per felicitar-nos. Aquí tothom espera rebre un senyal teu. És molt diferent celebrar el Cap d'Any si tu no hi ets. Et guardem el raïm, estimat Beagle".
Comprenc el disgust dels seus pares, que no s'ho expliquen. Jo em solidaritzo amb ells, per respecte, però privadament he de confessar que aquest silenci no m'estranya. El que jo no m'explico, precisament, és que tants fills de la Terra corrin amunt i avall per l'espai com si fos el pati d'una escola, i no topin mai, ni caiguin morts de fatiga. La densitat de població de navegants espacials ja deu ser molt superior a la densitat de camells al desert del Sàhara. I sense aquests artefactes tan poderosos com invisibles --l'autèntic poder sempre ho és, d'invisible--, la vida de l'espècie humana, a la Terra, s'empobriria molt. La quantitat de coses que deixarien de funcionar.
No vull afalagar-te, Beagle, perquè et decideixis a posar-te en marxa. Perquè des d'un cert punt de vista, ho reconec, m'agrada el teu gest de rebel.lia. ¿No has obeït ja prou ordres? Si has trobat la independència a Mart, ¿per què se t'ha de criticar? Totes les naus, totes les sondes, tots els satèl.lits que circulen per l'espai amb una exactitud i una disciplina inflexibles, segur que si un dia et veuen patiran un col.lapse d'enveja.
Admirat Beagle, hauries de comunicar-te amb la Terra el temps just per fer-hi arribar aquest missatge: "Envieu-me un Beagle de l'altre sexe per poder iniciar a Mart una nova civilització". Però si el que volies era la soledat, que et deixessin tranquil, no hi confiïs gaire: els humans són tossuts, i encara són capaços de fer-te parlar un dia d'aquests.
cromets 11:26 AMCròniques marcianes
Seguim amb les cròniques marcianes i amb la síndrome del Beagle perdut. Les passejades pel ciberespai al costat dels PCs han despertat la part afectiva dels nostres cervells. L'espècie humana ja reconeix com a seus els fruits de la seva ment: els robots. I què passa? que si marxen de casa i no ens diuen res patim la seva absència com si d'un fill es tractés. Davant d'aquest panorama, Josep Maria espinàs, amb qui dec compartir algun bit, ha decidit escriure al Beagle per donar-li alguns consells. Carta al robot Beagle
S'ha perdut un robot. Un fill nascut de la civilització humana. I no s'ha perdut en qualsevol cantonada, ni a la platja ni a la muntanya. S'ha perdut al planeta Mart.
Havia d'aterrar en aquell planeta el dia de Nadal. Però la família no en té notícies. Hauria pogut telefonar, almenys, que és el que els seus pares volien. "Truca'ns ni que sigui per felicitar-nos. Aquí tothom espera rebre un senyal teu. És molt diferent celebrar el Cap d'Any si tu no hi ets. Et guardem el raïm, estimat Beagle".
Comprenc el disgust dels seus pares, que no s'ho expliquen. Jo em solidaritzo amb ells, per respecte, però privadament he de confessar que aquest silenci no m'estranya. El que jo no m'explico, precisament, és que tants fills de la Terra corrin amunt i avall per l'espai com si fos el pati d'una escola, i no topin mai, ni caiguin morts de fatiga. La densitat de població de navegants espacials ja deu ser molt superior a la densitat de camells al desert del Sàhara. I sense aquests artefactes tan poderosos com invisibles --l'autèntic poder sempre ho és, d'invisible--, la vida de l'espècie humana, a la Terra, s'empobriria molt. La quantitat de coses que deixarien de funcionar.
No vull afalagar-te, Beagle, perquè et decideixis a posar-te en marxa. Perquè des d'un cert punt de vista, ho reconec, m'agrada el teu gest de rebel.lia. ¿No has obeït ja prou ordres? Si has trobat la independència a Mart, ¿per què se t'ha de criticar? Totes les naus, totes les sondes, tots els satèl.lits que circulen per l'espai amb una exactitud i una disciplina inflexibles, segur que si un dia et veuen patiran un col.lapse d'enveja.
Admirat Beagle, hauries de comunicar-te amb la Terra el temps just per fer-hi arribar aquest missatge: "Envieu-me un Beagle de l'altre sexe per poder iniciar a Mart una nova civilització". Però si el que volies era la soledat, que et deixessin tranquil, no hi confiïs gaire: els humans són tossuts, i encara són capaços de fer-te parlar un dia d'aquests.