Divendres, 18 de juliol
Cors destrossats
Els finals de les sèries de TV sempre deixen en els espectadors aquell rau-rau a la panxa de dir "Mmm jo l'hauria fet diferent. No s'hi val, tant de patir i al final es carreguen al guapo de la sèrie. Amb el que ens alegrava la vista. Llavors s'adonen que, sense ell, ja no tindran aquell alicient - diguem-ne sexual- que és la clau de qualsevol cubebró.
Perquè això no passi, Empar Moliner , recollint el sentir general de la gent, ha decidit escriure als guionistes per demanar uns petits retocs en el guió i per recordar-los que tots els catalans tenen dret a fruir de les postres que es mereixen després d'una llarga jornada de treball.
¿Tu també, Munné?
Estimats i admirats guionistes d’El cor de la Ciutat , durant tot el temps que la vostra exitosa sèrie de la sobretaula de TV-3 ens ha fet companyia, no us hem demanat mai res. Ens hem limitat a “plorar i riure amb les alegries i les penes dels personatges”, per dir-ho amb les paraules que va fer servir el director de la sèrie, diumenge a l’Entre línies. Quan el gran Nacho Fresneda, en Hurai, va abandonar la telenovel.la per anar a treballar amb millors condicions laborals, vam callar. Quan es va morir el gos trasto ( que després ha fet una gran carrera al teatre musical) vam callar. Però diumenge, a l’últim capítol de la temporada, vau fer que Pep Munné se suïcidés. I això ja passa de taca de Whisky.
La manera críptica d’acomiadar-se de la seva filla ja ens ho va fer mig ensumar: “¿Què estic bé?” va preguntar-li. “L’home més guapo del món”, va contestar-li ella. I va afegir: “Que tinguis molt bona sort, papa”. Aleshores, l’espectacular Munné va contestar: “Sí. Aquest cop...sí”. Vam plorar tots com magdalenes, intuint que se n’anava a la mort. Però encara conservàvem l’esperança. Faran que se’n penedeixi, que quedi malferit, ens dèiem. Va calar el cotxe, expressament, al pas a nivell de Tornabous i encara crèiem en la bondat dels guionistes. L’esperança es va quan l’atractiu i rinxolat Munné va encendre una cigarreta. En aquesta sèrie, els que fumen són assassins o futurs cadàvers.
Heu matat en Jordi. Molt bé. Però encara podeu fer marxa enrere i arreglar aquest desgavell que, si no, portareu a la consciència igual que Antonio Mercero hi porta la mort de Cahnquete. Ara no és moment de parlar-ne i ho sabem. Tots hem tingut una temporada molt dura. Necessitem unes vacances, i vosaltres, amics guionistes, els primers. Però al setembre, quan torneu amb allò que en diuen les piles recarregades, hauríeu d’escoltar-vos les persones que volen el vostre bé- entre elles la sotasignant-.
No demanaríem el retorn de Pep Munné del més enllà, si no ho veièssim possible, no és culpa nostra, sinó de Laberint d’ombres . Al Laberint ... la gent ressuscitava com si res, i després d’allò no ens podeu exigir que veiem les coses amb els ulls del realisme. La solució dramàtica és ben senzilla:
Tothom ha repetit ( amb una punta de malícia, és cert) que l’atropellament a la via del tren no es va veure per qüestions de pressupost. El que es va veure va ser un tren que venia i en Pep Munné que fumava. Doncs bé. El personatge de Munné, sempre tan despistat, s’ha confós. En lloc d’haver anat a morir al pas a nivell de Tornabous, ha anat, sense saber-ho, als Monegres. A la via de l’AVE ( que és el somni de tots els catalans, de fet) i aquest somni són les imatges que vam veure. En Munné es despertarà, cinc anys després, i el tren encara no haurà arribat. I quan arribi s’ensorrarà al seu pas per allà, pels Monegres, per mor de la roca calcària. Serà un capítol de denúncia política, compromès i valent, amb la mica de ciència-ficció que el canvi de paradigma literari exigeix als autors d’avui dia. Josep-Lluís-Carod-Rovira va dir, amb molt d’encert, que ell pactarà amb el partir polític que daci més per Catalunya. Doncs bé, demanar que en Pep munné no s’hagi mort és fer prou per Catalunya.
Quadern del Pais ( 17-7-03)
cromets 1:30 PMCors destrossats
Els finals de les sèries de TV sempre deixen en els espectadors aquell rau-rau a la panxa de dir "Mmm jo l'hauria fet diferent. No s'hi val, tant de patir i al final es carreguen al guapo de la sèrie. Amb el que ens alegrava la vista. Llavors s'adonen que, sense ell, ja no tindran aquell alicient - diguem-ne sexual- que és la clau de qualsevol cubebró. Perquè això no passi, Empar Moliner , recollint el sentir general de la gent, ha decidit escriure als guionistes per demanar uns petits retocs en el guió i per recordar-los que tots els catalans tenen dret a fruir de les postres que es mereixen després d'una llarga jornada de treball.
¿Tu també, Munné?
Estimats i admirats guionistes d’El cor de la Ciutat , durant tot el temps que la vostra exitosa sèrie de la sobretaula de TV-3 ens ha fet companyia, no us hem demanat mai res. Ens hem limitat a “plorar i riure amb les alegries i les penes dels personatges”, per dir-ho amb les paraules que va fer servir el director de la sèrie, diumenge a l’Entre línies. Quan el gran Nacho Fresneda, en Hurai, va abandonar la telenovel.la per anar a treballar amb millors condicions laborals, vam callar. Quan es va morir el gos trasto ( que després ha fet una gran carrera al teatre musical) vam callar. Però diumenge, a l’últim capítol de la temporada, vau fer que Pep Munné se suïcidés. I això ja passa de taca de Whisky.
La manera críptica d’acomiadar-se de la seva filla ja ens ho va fer mig ensumar: “¿Què estic bé?” va preguntar-li. “L’home més guapo del món”, va contestar-li ella. I va afegir: “Que tinguis molt bona sort, papa”. Aleshores, l’espectacular Munné va contestar: “Sí. Aquest cop...sí”. Vam plorar tots com magdalenes, intuint que se n’anava a la mort. Però encara conservàvem l’esperança. Faran que se’n penedeixi, que quedi malferit, ens dèiem. Va calar el cotxe, expressament, al pas a nivell de Tornabous i encara crèiem en la bondat dels guionistes. L’esperança es va quan l’atractiu i rinxolat Munné va encendre una cigarreta. En aquesta sèrie, els que fumen són assassins o futurs cadàvers.
Heu matat en Jordi. Molt bé. Però encara podeu fer marxa enrere i arreglar aquest desgavell que, si no, portareu a la consciència igual que Antonio Mercero hi porta la mort de Cahnquete. Ara no és moment de parlar-ne i ho sabem. Tots hem tingut una temporada molt dura. Necessitem unes vacances, i vosaltres, amics guionistes, els primers. Però al setembre, quan torneu amb allò que en diuen les piles recarregades, hauríeu d’escoltar-vos les persones que volen el vostre bé- entre elles la sotasignant-.
No demanaríem el retorn de Pep Munné del més enllà, si no ho veièssim possible, no és culpa nostra, sinó de Laberint d’ombres . Al Laberint ... la gent ressuscitava com si res, i després d’allò no ens podeu exigir que veiem les coses amb els ulls del realisme. La solució dramàtica és ben senzilla:
Tothom ha repetit ( amb una punta de malícia, és cert) que l’atropellament a la via del tren no es va veure per qüestions de pressupost. El que es va veure va ser un tren que venia i en Pep Munné que fumava. Doncs bé. El personatge de Munné, sempre tan despistat, s’ha confós. En lloc d’haver anat a morir al pas a nivell de Tornabous, ha anat, sense saber-ho, als Monegres. A la via de l’AVE ( que és el somni de tots els catalans, de fet) i aquest somni són les imatges que vam veure. En Munné es despertarà, cinc anys després, i el tren encara no haurà arribat. I quan arribi s’ensorrarà al seu pas per allà, pels Monegres, per mor de la roca calcària. Serà un capítol de denúncia política, compromès i valent, amb la mica de ciència-ficció que el canvi de paradigma literari exigeix als autors d’avui dia. Josep-Lluís-Carod-Rovira va dir, amb molt d’encert, que ell pactarà amb el partir polític que daci més per Catalunya. Doncs bé, demanar que en Pep munné no s’hagi mort és fer prou per Catalunya.
Quadern del Pais ( 17-7-03)