Dilluns, 21 d'abril
A l'Hèctor el que és de l'Hèctor
Els carters no sempre s'han limitat a fer de missatgers ni a trucar dues vegades. De vegades la seva intervenció pot ser-nos de gran ajuda. Jesús Moncada ens ho demostra en el seu conte: A l'Hèctor el que és de l'Hèctor. Si no enteneu alguna paraula, la trobareu aquí
Veïns de Cantalaigua: diuen els hòmens acienciats, els savis, que no ens adonem del valor d’una cosa fins que no l’hem perduda i jo, alcalde d’aquesta vila, proclamo que tenen tota la raó. I si jo ho dic, podeu pujar-hi de peus; ja sabeu que sóc del morro fort i que no amollo un pam de sirga, encara que em pelin, si no veig les coses clares com la llum del dia.
Tots sabeu de què parlo, perquè tots sentim l’amargor d’aquesta veritat des que l’Hector Riols, el nostre vell carter, el més espavilat i traçut del país, va jubilar-se, avui fa un parell de mesos. Tant de bo aquell dia funest, aquell dia fatal no hagués arribat mai! D’altre pa faríem torrades! Perquè, què ha esdevingut, d’aleshores ençà, el servei postal de la vila, abans modèlic i exemplar? Jo us ho diré sense embuts: una olla de cols. Sí amics, una olla de cols, un desgavell!
Sovint, em pregunto què s’ha fet d’aquella confiança cega que tenies abans en el servei de correus, quan llençaves una carta a la bústia, dirigida – posem per cas- a la senyora Matilde Prats i te’n podies anar a dormir com un beneit perquè sabies que l’esmentada senyora encara que visqués a la Xina, la rebria. Ah, però aleshores el nostre carter es deia Hèctor Riols! En canvi ara, llençar una carta i començar a patir és la mateixa cosa. “Què passarà? –et preguntes amb el cor angoixat–. Eixirà mai del poble? I si surt, on farà cap: a Vallperdiu, a Barcelona, al Japó, a les Amèriques?” I no cal que us expliqui els embolics que hi ha amb les que arriben: el carnisser rep les factures del calafat; un cafeter es troba la casa plena de mostres de medecines; Les revistes de les dones despullades que encarrega el secretari del jutjat fan cap a la rectoria. I , jo mateix, l’alcalde, vaig rebre la setmana passada, dintre d’un sobre oficial del govern civil, una carta que començava dient: “Enyoradíssima delfina....”! Home, això no ho mana la llei de Déu!.
I no és que jo ara vulgui espellotar de viu en viu el sapastre que ens han encolomat a la carteria, el qual, a sobre de safarós - Perquè no em direu que no fa basca entrar en aquella oficina- ens ha sortit més enze que una sinada de baldufes. No! No vull fer mal a ningú. Prou desgràcia té, el pobre, de ser un tanoca. El que sí vull, però, és que quedi clar que l’homenatge que avui tributem a l’Hèctor, se l’ha guanyat a pols, dia rera dia, al llarg d’aquests quaranta anys de serveis postals impecables.
Ja sé que no faltarà qui pensi: “Però, és que l’Hèctor és un sant o què? A veure si ara l’haurem de posar sobre una peanya!” Doncs bé, aquests mortificadors, aquests burxetes – els mateixos que es passen la vida al cafè de la vila, criticant les coses que fa l’alcalde, en lloc de pencar- es poden confitar les murmuracions, perquè jo sóc el primer a reconèixer que l’Hèctor no és, ni ha estat mai, cap sant, no! Ha tingut, com a carter i com a persona, les seves rareses, però – posem-nos la mà al pit, veïns- qui no en té, de manietes? Ai, si jo parlés, si jo deixés anar la llengua potser més de quatre criticaires es voldrien fondre! Quantes coses, amics, sortirien a la llum que us esgarrifarien! Us quedaríeu de pedra picada. Tanmateix, deixem-ho córrer; siguem comprensius, indulgents amb les febleses humanes. Jo, com a alcalde, he de vetllar per tothom, igual que un pare vetlla pels seus fills, i tan veí de Cantalaigua és aquell que li agrada posar-se la roba interior de la seva dona i mirar-se a l’espill quan es pensa que no el veu ningú, com qui va, d’amagatons i a hores cautes, a escriure porcades contra l’alcaldia a la porta de l’Ajuntament...
Em direu que l’Hèctor era geniüt, manaire, que de caminet s’enravenxinava i jo contestaré: us hauríeu estimat més un carter faldilletes, un beneit del cabàs? Ja sé que no repartia la correspondència els dies tretze; però de què li hauria servit fer-ho si nosaltres no hauríem obert les cartes fins el catorze? Es de domini públic que enviava anònims amenaçadors al rector que vam tenir fa dos anys i cartes d’amor d’allò més apassionades a la seva majordona; tanmateix, no siguem hipòcrites: qui no va somiar més d’una vegada aquell bé de Déu, aquella floreta ufanosa i grassona, aquella espurna que tallava l’alè? Expliqueu-me, si no, per què tots els calaveres d’aquesta vila descreguda, on l’aigua beneita es torna rància a les piles de l’església i s’hi crien cullerots, el va agafar aquella febrada de misses, rosaris, processons i novenes, fins el punt que l’oncle Josep de Rius, als seus setanta-cinc anys i anarquista de tota la vida, va escriure al bisbe a veure si li donava la plaça de capellà?
Ah, però fem justícia! Si parlem dels defectes de l’Hèctor, enraonem també de les seves virtuts, les quals l’han fet mereixedor d’aquest homenatge. Per exemple: a quin poble de la ribera heu vist repartir mai el correu per ordre d’edat, tenint en compte el respecte degut a les persones grans? I a quin poble, no ja de la ribera, sinó del país sencer, trobareu una bústia com la nostra, que deixa estupefactes els forasters que la veuen, i que ha donat més fama i prestigi a Cantalaigua que les victòries del nostre equip de futbol? Penseu, penseu... Tanmateix, si us voleu estalviar la feina, us ho diré jo: a no cap! Perquè la bústia amb dos forats – un de gran per a les cartes grans i un de petit per a les petites- és una creació original i personalíssima de l’Hèctor!
I encara hi ha gent envejosa, roïna, que critica la celebració d’aquest homenatge i escampa per la vila que es tracta d’una alcaldada! Voleu saber què penso? Que no ens merexíem un carter com ell!
Quanta raó tenia el savi que va dir que ningú no és profeta a la seva terra! El que haurien donat a Vallperdiu per tenir un funcionari tan eixerit! I això no m’ho invento jo, no...Us podria ensenyar una còpia de l’acta de l’últim ple d’aquell ajuntament, en els quals els regidors fan constar a aquest homenatge i es planyen, al mateix temps, de la falta que els fa un carter de la categoria de l’Hèctor. I no cal que ho diguin perquè es veu d’una hora lluny: a l’acta hi ha una faltada d’accents mal posats, de bes equivocades i d’hacs espargides a babalà que esgarrifa!
I és aquí on jo volia arribar; a la tasca que, encara més que la bústia de dos forats, fa mereixedor l’Hèctor del nostre agraïment. Perquè – digueu-me- què s’hauria fet de la nostra ortografia, de la nostra sintaxi sense la seva vigilància que mai no defallia, sense el seu mestratge implacable? No vull ni pensar-ho! Qui sap com escriuríem a hores d’ara! Potser, encara pitjor que els de Vallperdiu! Que fàcil és criticar! Però quan va eixir del terme municipal una paraula, només una, amb la més mínima falta? Mai de la vida! ¿Qui no s’ha trobat un altre cop a casa la carta que havia llençat el dia abans a la bústia, amb les faltes d’ortografia i les frases incorrectes marcades amb llapis vermell, junt amb una nota severíssima de l’Hèctor, exigint-ne la repetició? Qui no ha d’agrair a la seva escrupolositat gramatical un condol més sentit i sense castellanismes, una declaració d’amor més apassionada i convincent, un anònim més punxegut i sagnant, una ensarronada més subtil? Amb quins diners es pot pagar això? Fins i tot ara que ja s’ha jubilat, vetlla per nosaltres, es preocupa de les nostres coses. Si l’haguéssiu vist anir a l’alcaldia, mentre em repassava aquest discurs, feina per la qual es va oferir espontàniament, perquè sap que jo sempre vaig de bòlit! Ja sé que no li farà gràcia que ho digui: és una persona tan modesta, malgrat el seu geni! Però, no m’ho puc callar. Quina paciència, quina meticulositat, amics, quin senderi! Ara canviava una frase, ara en refeia una altra; aquí esborrava un paràgraf sencer, més endavant, n’afegia un parell o tres de nous... Quan me’l vaig llegir, un cop enllestit, em vaig quedar bocabadat, sorprès de mi mateix: m’havia sortit un discurs rodó! Fins i tot l’Hèctor i el seu fill, el Joan, el tinent d’alcalde, em van felicitar!
Aleshores, vaig adonar-me realment del que havien estat les nits del nostre vell carter durant anys i anys; vaig comprendre el mèrit de la seva tasca abnegada i silenciosa, que els mesquins de sempre atribueixen al gust per la xafarderia i a intencions encara més vergonyoses i tèrboles... Deixem-los dir! De gentusa dolentota, n’hi haurà sempre. Tanmateix la corporació que tinc l’honor de presidir no escoltarà aquestes insinuacions malèvoles i rancunioses ni passarà per ingrata i ha decidit –per unanimitat- amb l’abstenció del tinent d’alcalde, cosa que diu molt a favor d’ell- atorgar la medalla de fill predilecte de la vila a aquest carter exemplar i espill de funcionari de correus que es diu Hèctor Riols!
Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra. Ed de la Magrana
cromets 5:53 AMA l'Hèctor el que és de l'Hèctor
Els carters no sempre s'han limitat a fer de missatgers ni a trucar dues vegades. De vegades la seva intervenció pot ser-nos de gran ajuda. Jesús Moncada ens ho demostra en el seu conte: A l'Hèctor el que és de l'Hèctor. Si no enteneu alguna paraula, la trobareu aquíVeïns de Cantalaigua: diuen els hòmens acienciats, els savis, que no ens adonem del valor d’una cosa fins que no l’hem perduda i jo, alcalde d’aquesta vila, proclamo que tenen tota la raó. I si jo ho dic, podeu pujar-hi de peus; ja sabeu que sóc del morro fort i que no amollo un pam de sirga, encara que em pelin, si no veig les coses clares com la llum del dia.
Tots sabeu de què parlo, perquè tots sentim l’amargor d’aquesta veritat des que l’Hector Riols, el nostre vell carter, el més espavilat i traçut del país, va jubilar-se, avui fa un parell de mesos. Tant de bo aquell dia funest, aquell dia fatal no hagués arribat mai! D’altre pa faríem torrades! Perquè, què ha esdevingut, d’aleshores ençà, el servei postal de la vila, abans modèlic i exemplar? Jo us ho diré sense embuts: una olla de cols. Sí amics, una olla de cols, un desgavell!
Sovint, em pregunto què s’ha fet d’aquella confiança cega que tenies abans en el servei de correus, quan llençaves una carta a la bústia, dirigida – posem per cas- a la senyora Matilde Prats i te’n podies anar a dormir com un beneit perquè sabies que l’esmentada senyora encara que visqués a la Xina, la rebria. Ah, però aleshores el nostre carter es deia Hèctor Riols! En canvi ara, llençar una carta i començar a patir és la mateixa cosa. “Què passarà? –et preguntes amb el cor angoixat–. Eixirà mai del poble? I si surt, on farà cap: a Vallperdiu, a Barcelona, al Japó, a les Amèriques?” I no cal que us expliqui els embolics que hi ha amb les que arriben: el carnisser rep les factures del calafat; un cafeter es troba la casa plena de mostres de medecines; Les revistes de les dones despullades que encarrega el secretari del jutjat fan cap a la rectoria. I , jo mateix, l’alcalde, vaig rebre la setmana passada, dintre d’un sobre oficial del govern civil, una carta que començava dient: “Enyoradíssima delfina....”! Home, això no ho mana la llei de Déu!.
I no és que jo ara vulgui espellotar de viu en viu el sapastre que ens han encolomat a la carteria, el qual, a sobre de safarós - Perquè no em direu que no fa basca entrar en aquella oficina- ens ha sortit més enze que una sinada de baldufes. No! No vull fer mal a ningú. Prou desgràcia té, el pobre, de ser un tanoca. El que sí vull, però, és que quedi clar que l’homenatge que avui tributem a l’Hèctor, se l’ha guanyat a pols, dia rera dia, al llarg d’aquests quaranta anys de serveis postals impecables.
Ja sé que no faltarà qui pensi: “Però, és que l’Hèctor és un sant o què? A veure si ara l’haurem de posar sobre una peanya!” Doncs bé, aquests mortificadors, aquests burxetes – els mateixos que es passen la vida al cafè de la vila, criticant les coses que fa l’alcalde, en lloc de pencar- es poden confitar les murmuracions, perquè jo sóc el primer a reconèixer que l’Hèctor no és, ni ha estat mai, cap sant, no! Ha tingut, com a carter i com a persona, les seves rareses, però – posem-nos la mà al pit, veïns- qui no en té, de manietes? Ai, si jo parlés, si jo deixés anar la llengua potser més de quatre criticaires es voldrien fondre! Quantes coses, amics, sortirien a la llum que us esgarrifarien! Us quedaríeu de pedra picada. Tanmateix, deixem-ho córrer; siguem comprensius, indulgents amb les febleses humanes. Jo, com a alcalde, he de vetllar per tothom, igual que un pare vetlla pels seus fills, i tan veí de Cantalaigua és aquell que li agrada posar-se la roba interior de la seva dona i mirar-se a l’espill quan es pensa que no el veu ningú, com qui va, d’amagatons i a hores cautes, a escriure porcades contra l’alcaldia a la porta de l’Ajuntament...
Em direu que l’Hèctor era geniüt, manaire, que de caminet s’enravenxinava i jo contestaré: us hauríeu estimat més un carter faldilletes, un beneit del cabàs? Ja sé que no repartia la correspondència els dies tretze; però de què li hauria servit fer-ho si nosaltres no hauríem obert les cartes fins el catorze? Es de domini públic que enviava anònims amenaçadors al rector que vam tenir fa dos anys i cartes d’amor d’allò més apassionades a la seva majordona; tanmateix, no siguem hipòcrites: qui no va somiar més d’una vegada aquell bé de Déu, aquella floreta ufanosa i grassona, aquella espurna que tallava l’alè? Expliqueu-me, si no, per què tots els calaveres d’aquesta vila descreguda, on l’aigua beneita es torna rància a les piles de l’església i s’hi crien cullerots, el va agafar aquella febrada de misses, rosaris, processons i novenes, fins el punt que l’oncle Josep de Rius, als seus setanta-cinc anys i anarquista de tota la vida, va escriure al bisbe a veure si li donava la plaça de capellà?
Ah, però fem justícia! Si parlem dels defectes de l’Hèctor, enraonem també de les seves virtuts, les quals l’han fet mereixedor d’aquest homenatge. Per exemple: a quin poble de la ribera heu vist repartir mai el correu per ordre d’edat, tenint en compte el respecte degut a les persones grans? I a quin poble, no ja de la ribera, sinó del país sencer, trobareu una bústia com la nostra, que deixa estupefactes els forasters que la veuen, i que ha donat més fama i prestigi a Cantalaigua que les victòries del nostre equip de futbol? Penseu, penseu... Tanmateix, si us voleu estalviar la feina, us ho diré jo: a no cap! Perquè la bústia amb dos forats – un de gran per a les cartes grans i un de petit per a les petites- és una creació original i personalíssima de l’Hèctor!
I encara hi ha gent envejosa, roïna, que critica la celebració d’aquest homenatge i escampa per la vila que es tracta d’una alcaldada! Voleu saber què penso? Que no ens merexíem un carter com ell!
Quanta raó tenia el savi que va dir que ningú no és profeta a la seva terra! El que haurien donat a Vallperdiu per tenir un funcionari tan eixerit! I això no m’ho invento jo, no...Us podria ensenyar una còpia de l’acta de l’últim ple d’aquell ajuntament, en els quals els regidors fan constar a aquest homenatge i es planyen, al mateix temps, de la falta que els fa un carter de la categoria de l’Hèctor. I no cal que ho diguin perquè es veu d’una hora lluny: a l’acta hi ha una faltada d’accents mal posats, de bes equivocades i d’hacs espargides a babalà que esgarrifa!
I és aquí on jo volia arribar; a la tasca que, encara més que la bústia de dos forats, fa mereixedor l’Hèctor del nostre agraïment. Perquè – digueu-me- què s’hauria fet de la nostra ortografia, de la nostra sintaxi sense la seva vigilància que mai no defallia, sense el seu mestratge implacable? No vull ni pensar-ho! Qui sap com escriuríem a hores d’ara! Potser, encara pitjor que els de Vallperdiu! Que fàcil és criticar! Però quan va eixir del terme municipal una paraula, només una, amb la més mínima falta? Mai de la vida! ¿Qui no s’ha trobat un altre cop a casa la carta que havia llençat el dia abans a la bústia, amb les faltes d’ortografia i les frases incorrectes marcades amb llapis vermell, junt amb una nota severíssima de l’Hèctor, exigint-ne la repetició? Qui no ha d’agrair a la seva escrupolositat gramatical un condol més sentit i sense castellanismes, una declaració d’amor més apassionada i convincent, un anònim més punxegut i sagnant, una ensarronada més subtil? Amb quins diners es pot pagar això? Fins i tot ara que ja s’ha jubilat, vetlla per nosaltres, es preocupa de les nostres coses. Si l’haguéssiu vist anir a l’alcaldia, mentre em repassava aquest discurs, feina per la qual es va oferir espontàniament, perquè sap que jo sempre vaig de bòlit! Ja sé que no li farà gràcia que ho digui: és una persona tan modesta, malgrat el seu geni! Però, no m’ho puc callar. Quina paciència, quina meticulositat, amics, quin senderi! Ara canviava una frase, ara en refeia una altra; aquí esborrava un paràgraf sencer, més endavant, n’afegia un parell o tres de nous... Quan me’l vaig llegir, un cop enllestit, em vaig quedar bocabadat, sorprès de mi mateix: m’havia sortit un discurs rodó! Fins i tot l’Hèctor i el seu fill, el Joan, el tinent d’alcalde, em van felicitar!
Aleshores, vaig adonar-me realment del que havien estat les nits del nostre vell carter durant anys i anys; vaig comprendre el mèrit de la seva tasca abnegada i silenciosa, que els mesquins de sempre atribueixen al gust per la xafarderia i a intencions encara més vergonyoses i tèrboles... Deixem-los dir! De gentusa dolentota, n’hi haurà sempre. Tanmateix la corporació que tinc l’honor de presidir no escoltarà aquestes insinuacions malèvoles i rancunioses ni passarà per ingrata i ha decidit –per unanimitat- amb l’abstenció del tinent d’alcalde, cosa que diu molt a favor d’ell- atorgar la medalla de fill predilecte de la vila a aquest carter exemplar i espill de funcionari de correus que es diu Hèctor Riols!
Jesús Moncada. Històries de la mà esquerra. Ed de la Magrana